Foto para:  Jordi Carrió

Jordi Carrió

"És la memòria de qui et llegeix que dóna sentit al que escrius"
de Els dies que vindran
 

Fin'amor.
(A la llum de la tarda i altres "dir amor")

Curbet Edicions -vincles-

Novembre 2013

 

FIN'AMOR

Jordi Carrió - poemes-

María Espeus - fotografies -

Preludi: Vinyet Panyella

Coda: Jordi Llavina

Disseny: Peret (Pere Torrent)

___________________________________________________________________________________________________________ 

"Le poème est l’amour réalisé du désir demeuré désir"
René Char

"Sí, dibuixar-te, a còpia / de versos;..."
Marià Villangòmez

"Escribes poemas / porque necesitas / un lugar / en donde sea lo que no es"
Alejandra Pizarnik


__________________________________________________________________________________________________________

Anna Ruiz Mestres a "el 3 de vuit"  i Teresa Costa Gramunt a "Eix Diari"  han escrit sobre fin'amor

Aqui teniu els textos:

 

Fin'amor

Autor: Jordi Carrió i Figuerola

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Girona, 2013

Nombre de pàgines: 50

 Amant d’amor existeixes perquè estimes...

Et queda, amant d’amor, el refugi amorós del poema ...

 

El darrer poemari de Jordi Carrió és un passeig íntim i profund cap a la passió, l’erotisme i l’amor de la dona que estima, però és també una identificació de la vida amorosa amb la poesia. Vers i amor faran etern el poeta.

El llibre, que té un títol amb ressons trobadorescos, identifica l’home i la poesia amb l’univers i la natura. Des del seu jo et transporta vers l’estimada, que se’t fa present en les imatges acuradíssimes, sensuals, misterioses, voluptuoses... que impacten l’ull del lector. Quanta bellesa en la fotografia que il·lustra el vers! Maria Espeus ha fotografiat el vers de Carrió i ha esdevingut captivadora poesia visual.

Els versos de Carrió són lluny de la mètrica travada i rígida. El seu és un vers llarg, que festeja la prosa poètica, és prosa en la forma però riquíssim en les figures retòriques. Tota l’obra és un joc deliciós de paradoxes: quan la dius i quan la calles; amb ella sense ella, la nit més clara.

És també potent i enginyós el joc d’adverbis que acompanyen els poemes:amorosament i lenta; secretament i càlida, etc.Les parts del cos de l’estimada capgiren els sentiments del poeta que nomésviu pel desig d’estar amb ella. Aquest desig té ressons de l’amor cortès que es basava en el desig. El poeta espera l’amant al capvespre i l’alba clou la trobada com en la vella literatura medieval. Els rols literaris esdevenen vida aquí i la força poètica de cada mot és al servei de descriure aquest desig profund que l’amara. En aquesta línia també hi juguen un protagonisme important els ulls.

En la literatura del fin’amor, l’amor entrava pels ulls i la imatge de la dama hi quedava enregistrada per sempre. Carrió els dóna protagonisme però no oblida la importància dels llavis, el bes, el cos unit dels amants que omplen d’excitació cada vers. S’alia amb les comparacions i les metàfores per mostrar la serena bellesa de la dona estimada i la integra així en el món de la natura: l’aire, la nit, el mar, la lluna, la llum, tot és en ella i en ella el vers. Desig i passió, la nit i el dia, el sol i la lluna, l’amor i la poesia, el jo i el tu, ella i el món, ella i la natura. Tot és en el poema per crear un univers amorós perfecte.

Sens dubte estem davant una meravellosa simbiosi de literatura i imatge altament ben aconseguida que no podeu deixar de descobrir.

Anna Ruiz Mestres (el 3 de vuit)

 

Fin’amor. Poesia i fotografia

Teresa Costa-Gramunt 25-08-2014  Lectures 257 / Eix diari

La contemplació del treball conjunt Fin’amor –i dic bé, perquè contemplar no és només mirar si no també meditar-, que combina poemes de Jordi Carrió i Figuerola amb les fotografies en blanc i negre de Maria Espeus que hi dialoguen de forma molt expressiva, m’ha suscitat una sèrie de reflexions sobre el terme occità fin’amor, o l’amor cavalleresc, cortès, una concepció ideal, platònica, i fins i tot mística de l’amor. Amor incorruptible perquè roman en el desig, i és a través del llenguatge del desig que Carrió ha escrit Fin’amor.      

Per la seva pròpia naturalesa, la matèria és corruptible, i els sentiments, que poc es poden despendre del seu vestit, per subtil que sigui, no són una excepció. Sabem com n’és, de fàcil, passar de l’amor a l’odi, el seu contrari. La realitat sempre se’ns presenta polaritzada i forma part de l’instint humà d’harmonitzar els dos pols. A propòsit, Filaleteu va escriure: En el món hi ha dos extrems: la matèria i l’esperit. Les influències de l’esperit animen i vivifiquen la matèria, i és en l’extrem material on s’ha de trobar la llavor de l’esperit

Més enllà del mite, la caiguda bíblica és la realitat des del moment en què l’esperit entra en la matèria. A l’estadi anterior l’anomenem Paradís. Per aquest motiu en el món de la matèria l’estat perfecte pràcticament només ho és en la imaginació, ja sigui en forma d’ideal, de desig o de somni. 

L’amor, flor de les més fràgils i sentiment escàpol com una papallona, no pot fugir d’aquesta realitat. Com els antics trobadors, Jordi Carrió n’és conscient perquè és savi, i és savi perquè n’és conscient, quan escriu en condicional a Fin’amor (Curbet edicions): Si el seu únic cos possible és el seu dolç cos somiat.

Hi ha una excepció quan el cos de l’amat i de l’amada esdevenen possibles a través de la paraula. La paraula fixa, grava, estatua, torna immarcescible o immortalitza, si ho volem dir també així. D’aquí ve que els humans hàgim fiat tant en el poder de la paraula, que li hàgim donat tant de crèdit. No només perquè, i tornem a acudir al relat bíblic, crea realitat, sinó també perquè la preserva.

Més enllà de la seva realitat física, l’amat i l’amada són arquetips interns. Tenint present que els humans som éssers en projecte, podem ‘viure’ (Has après a viure en el que escrius, diu Carrió) en aquestes forces que són els arquetips, de forma que la seva energia ens empenyi, justament, vers l’estat de perfecció o de complitud humana que anhelem. Mentrestant se succeeixen caigudes i resurreccions en el camí d’aprenentatge, com ens va mostrar el Dant a la Divina Commedia.

Fin’amor, l’expressió trobadoresca utilitzada pel poeta Carrió, podria empeltar-se en l’imaginari arbre de la Càbala. En aquest mapa de l’ànima, es diu que el principi femení i masculí són dins nostre, dona i home, amada i amat són dins nostre (o, si es vol dir en llenguatge junguià, anima i animus són dins nostre). Així, la bellesa o l’encís de tot allò que ens atrau i sedueix és la part interna que ens manca, millor dit, que ignorem o no coneixem encara. El desig de fusió amorosa no vindria a ser altra cosa que el desig d’unificació d’allò que estava unit al principi en la figura de l’ésser complet, i que la mitologia ens ha servit en la figura de l’androgin.

Els versos de Jordi Carrió a Fin’amor expressen l’amor físic i el seu desig, però no només. Els versos de Jordi Carrió s’encarnen en la paraula voluptuosa que descriu aquest amor i aquest desig voluptuós, tanmateix com en el Càntic dels Càntics bíblic, però, com en el Càntic dels Càntics, no només. Espai íntim i intacte, allí on sempre t’agradaria viure, un espai perfet que no anhela ser descobert, escriu Jordi Carrió en un dels seus poemes. Però aquest ‘espai íntim i intacte, allà on sempre t’agradaria viure, un espai perfet que no anhela ser descobert’ (profanat en la seva sacralitat?), també podria respondre a la descripció de la nostra part més amagada, l’ànima, o com en vulguem dir del nostre ésser interior, secret, que es comunica de forma íntima amb l’altre (i tot allò altre que forma part de la realitat) a través de la relació amorosa.

Amant d’amor, existeixes perquè estimes, conclou Carrió. Sens dubte, l’amor ens fa, per l’amor esdevenim éssers complets, per l’amor harmonitzem els extrems de la polaritat que ens constitueix. La força de l’amor reuneix en nosaltres allò inferior amb allò superior, el foc i l’aigua, el dia i la nit, l’home i la dona interns… A través de la conjunció de l’amor esdevenim cel terrestre i terra celeste.

 

 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Aquí els escrits liminars de Vinyet Panyella i Jordi Llavina:

 

Pòrtic amb tres tornaveus de Vinyet Panyella a Jordi Carrió i Maria Espeus

 

L’habitacle dels somnis

Els somnis viuen sota les paraules, pensa Walter Benjamin. O endins. Les paraules generen aquest fluir que ens transporta més enllà de la realitat i de la matèria. Ens fan viure una altra vida, que és la veritable, atorgant-li essència i consciència.

La paraula, origen de tot, desvetlla i neguiteja.

Atia el roig roent i atempera el blau de glaç.

Invoca el repòs.

Equilibra l’arc tens entre el desig i la mort

i s’eixampla com un riu de frondoses ribes que arrassa tot el que troba al seu pas.

La paraula és l’absolut.

S’hi deuen els somnis, l’essència dels sentits, el so de l’escriptura, el to de la pronúncia, l’escala dels silencis.

La paraula és l’estri que crea l’univers, explica la mirada endins, mostra la prospectiva dels desigs, defuig de la presó de les llàgrimes, reconstrueix el mur de protecció i fa recobrar les forces abans de l’esberlada.

Fin’amor, fin’amor,

arc

eina

riu

escala

somni

retorn

i així fins arribar a la desarquitectura de l’arbrat i respirar contemplant la planura on s’oculta la vida latent.

Fin’amor, fin’amor,

la saba i l’espasa,

retroalimentació de l’essència i la consciència que no es poden retrobar sinó en el somni que emergeix de la paraula condensada al roent de l’amor,
fin’amor, fin’amor.

 

L’amor acomplert del desig que resta essent desig 

La paraula atorga existència al que viu dins els murs no tan fràgils del somni, A la llum de la tarda quan “... per sentir-la no serveixen els sentits del teu món”. Rebla la força de la impossibilitat: l’essència és quan el món material s’ha esvaït.

Per on camino lluny de tu, presència? pregunta Joan Vinyoli, amic, a l’amada. Jordi Carrió la invoca en el no-ser, en la plenitud del que ni tant sols és ombra al caire de la llum quan arriba la darrera hora de claror. El trànsit de la nit aboca l’amant a l’alba que empeny la fosca. El poeta viu en el vers habitant l’alteritat: la presència que és en l’absència, l’absència que obre pas a l’escriptura on el poeta sacrifica la passió, diu; la construeix i l’enalteix fins els límits. La línia fronterera osmòtica: l’amor també pot ser una il·lusió, i la nit més clara, un tornaveu de la claror de l’alba. Aquests són els límits invocats pel poeta. El quiet passar de l’un a l’altre de Joan Vinyoli aquí esdevé la fusió dels contraris, el ser en el no-ésser, la fosca en la claror.

La presència del no-ésser esdevé corporeïtat invocada des del desig i l’obscuritat volguda: Només tanca els ulls: que no t’abandoni. Després, tot és possible des de l’altra banda. Vicent Andrés Estellés insistia des d’Hamburg en un ideal d’amor que no tem la destrucció perquè “... he sabut, per l’amor, assumir-te / i ja ets en mi més que no en realitat, / i tu esdevens una còpia tant sols…” És una presència ja per sempre indestructible, un pur signe que només admet l’interrogant de la pervivència en el somni i en l’alteritat. O en la creació de la paraula perquè el poeta sap que el seu destí es lliga amb l’escriptura. Viu en el que escriu i els versos sorgeixen al compàs de la vida. Vida i escriptura, aiguabarreig i òsmosi.

La possessió del cos en el somni i en el poema acreix la soledat del poeta: l’amor és on es troba i per això estreny i afina els sentits en cada vers. El retrobament amb sí mateix s’esdevé en el recorregut pel cos de l’amant. El sender es va deturant en planures, valls i revolts per on es teixeixen els versos fins a l’esclat d’un joc de miralls que després malda per fixar amb les paraules:

 

A la llum de la tarda

abans que l’alba no hagi empès la nit

el vers on viu

l’amor en espera

la nit més clara

 l’hora nua

tan a prop i tan lluny

fer-ne poesia

tu, amb ella sense ella, sol

enmirallat dins seu

pura llum

exposes l’ànima

a plena llum

amb un sol gest

enjòlit.

 

Tot és nuesa. El poeta viu al nu en l’espai precís del full en blanc que ha de fendir amb l’escriptura: escriure la set, el cos fora del temps, el deler més alt. El que resta, després de tot, és l’amor acomplert des del desig que continua essent desig fins a la infinitat, perquè l’amor és la paraula. El poema és l’últim refugi de la figuració i la versemblança. La poesia existeix per conjurar l’udol dels llops que assetgen des de fora.

 

Una mirada revela la forma de les ombres 

Un esguard que fereix en la bellesa, un cos que es vincla amb la suavitat de les corbes més harmòniques, la lentitud del temps. La mirada que revela la forma de les ombres acordades al transcurs del poema. O és que l’enquadrament albira els esclats de la llum al caire dels poemes?

Una mirada revela la forma de les ombres d’un cos on cada imatge cobra el sentit del que la paraula proclama. L’ordenació de les extremitats. Les mans com ales a punt d’emprendre el vol. La pura nuesa. L’harmonia vinclada. La corba acordada amb un braç rectilini. Les cuixes fluvials. Les parpelles que habiten els somnis. Els llavis closos que esperen. La crida d’un cos de vellut. Pell i borrissol, tersura. L’entrega. La discreció del gest. La lentitud del temps reflectida en la calma de l’esguard.

Una mirada revela la forma de les ombres d’un cos que és mirall i flama, subjecte i contemplació, quietud i vida.

 

Fin’amor, fin’amor,

la mirada revela

les ombres del cos,

el poema és conjur

al roent de l’amor

i és l’últim refugi

enfront de la vida

i enfront de la mort.

 

Vinyet Panyella
Terramar, dies tardorals del novembre de 2013

 


 

La cambra fosca i el cos solar, o l’agafall de doble ansa: poesia i fotografia

Jordi Llavina

 

Jordi Carrió

Ja fa uns quants anys que vaig entrar, no recordo si cautament o no, en la poesia de Jordi Carrió. Em va fascinar de seguida. El poeta, de tan fingidor com s’hi mostrava, disfressava els seus versos de prosa. Però em va semblar que tenia una comesa clara: la paraula ha de refulgir nua i mineral. “No ho descalcis tot. És la memòria de qui et llegeix que dóna sentit al que escrius”.

En Jordi és un poeta autèntic, que es rabeja en el moment de bellesa com un raig de llum es rabeja un instant en una fulla molla de rosada. No s’hi val a confiar-se, però. Quan et penses que aquell poema te l’enduries emmarcat a casa per penjar-te’l a l’estudi, i poder-lo així contemplar hores i hores, un vers espars fa per maneres de trencar-te el coll o, si més no, d’esgarrapar-te la llengua que, encara que silenciosa, l’estava confegint. Un poeta autèntic se serveix de la bellesa per reivindicar la seva veritat. I aquesta veritat particular té molt a veure amb la que han cantat alguns grans poetes de la història: som unes pobres criatures moridores a qui es concedeix la treva d’una vida més o menys curta, més o menys memorable. Gaudim-ne, doncs, i expliquem-ho en vers! “La sang pren un escalf novell —deia en Carrió en un poema antic— i entre sospirs el cor comú batega”.

 

Maria Espeus

Fa poc vaig entrar del tot incautament a l’estudi de la Maria Espeus. He de confessar que no estava gens preparat per al que m’esperava. Era un dia perfecte de tardor, poc després de la mort de Lou Reed: un migdia tardorenc no pas pel que feia al calendari, ja que parlo de les acaballes del mes d’octubre, sinó pel que feia al temps meteorològic. Un dia gris, de llum plúmbia i calitjosa, dels que conviden a l’exercici de la memòria i, potser, a la ingestió de licors forts.

Les obres que hi ha penjades en un espai ampli, generós, que respira, no us ofeguen, ni us assetgen. Però és com si vetllessin els vostres passos. La Maria viu a l’estudi, en la mateixa casa, i jo no podia deixar de pensar que totes aquelles belles noies retratades, que us commouen, o el seu amic Ryuichi Sakamoto, la imatge del qual —interpretada segons la càmera de l’artista— du el mateix calfred que la seva música, no podia deixar de pensar que tots aquests personatges, un cop la fotògrafa se’n va a dormir, en pic la Maria clou els ulls, continuen vetllant aquell espai, continuen vivint en l’esglai del seu fantasma. Que és el fantasma intimidador de la bellesa i de la veritat. És per això que dic que no hi estava preparat. Ja em feia paga, esclar, de trobar-me amb nues figuracions de la bellesa, que m’assaltarien des dels racons del magne estudi. El que no comptava de cap de les maneres és que l’art de la Maria em posaria al coll el tall de navalla de la veritat. Amb prou feines si gosava respirar, i mirava que els meus passos fossin petits i gens renouers, d’una cambra a l’altra, d’un espai al següent. La seva és una bellesa de veritat. Una veritat que, de tan bella, arriba a ferir.

 

Fin’amor

Els versos d’en Jordi i les imatges de la Maria han creat una bomba de rellotgeria que pot fer a miques el cor del llegidor-observador incaut: pareu compte, per tant, amb aquesta obra! Tracteu-la bé, amb una cura extrema. Gireu els fulls amb delicadesa, i penseu que darrere la pàgina que passeu hi ha una imatge que dorm, o un poema que no vol ser desvetllat per la mà, sinó per l’ull i per la sensibilitat. La serena poesia d’en Carrió, que té un títol medieval i una consistència clàssica, conviu fructíferament, en un sever contrast enriquidor, amb la bellesa del cos llegit per la Maria, una bellesa que no envelleix: i és que, a aquest cos jove i modèlic en la seva estilització —forma que vola, que no pesa— i en la seva captinença que acabarà sent, indefectiblement, una pila de carn corrompuda i morta, la Maria ha sabut destil·lar-li l’ànima. La mirada de la noia capturada per la fotògrafa Espeus, baldament sigui amb els ulls clucs o amb la impossible simetria dels seus peus, fereix tant com un dels versos del meu amic Carrió, que consigna el desig i l’absència: “Escriuràs la set. La malenconia de l’aigua enyorada”.