Foto para:  Jordi Carrió

Jordi Carrió

"És la memòria de qui et llegeix que dóna sentit al que escrius"
de Els dies que vindran
 

Terra i vi

Josep Barjuan, edició

Abril 2009

Dibuixos: Josep Barjuan

Poemes: Jordi Carrió

Pòrtic: Jordi Coca

 

“Membra sumus corporis magni”
“Som membres d’un gran cos”
Sèneca

 

Els humans d’Occident ens caracterizem per viure en la certesa que avui la natura ha estat gairebé domesticada i que això és un progrés. De tant en tant hi ha volcans que reviuen, o tsunamis terribles que ens colpegen inesperadament, però al capdavall aquests contratemps no fan gaire impressió ja que també cauen avions i la dissort puntual no desmenteix el fet que els avions volen. Per una part de la humanitat, doncs, el món ha perdut la grandesa misteriosa i secreta que tenia i ha esdevingut un parc amb graus diferents d’exotisme.

 

L’art, que potser és l’expressió més noble, de vegades s’adona amb modèstia de la grandesa de la natura. Tal com diu Jordi Carrió en un dels bells poemes que acompanyen els dibuixos de Josep Barjuan, Quan llu l’estiu, / la llicorella i el cep s’enjoien / de pàmpols i raïms. Ara bé, la vida també és l’aspre sarment que sembla eixut, nuós i fràgil. I no hi ha contradicció en els termes ni complementa-rietat: són una mateixa cosa.

 

El sarment antic, vi en potència, en el futur esdevindrà raïm i després vi i taca. I és amb aquest recurs tan hàbil, que Josep Barjuan introdueix en les seves obres el temps, l’altre gran misteri que ens bressola. L’encert rau justament en això, en fer que el passat, el present i el futur se’ns mostrin alhora i en una sola obra, i sense grandiloqüències. Fent-ho així se’ns diu la veritat: que no hem domesticat res de res, i que a tot estirar som membres d’un gran cos.

Jordi Coca